Ploreu, oh Venus i Cupidos i
tots els homes sensibles!
El pardal de la meva noia és mort,
el pardal, encant de la meva noia,
al qual ella estimava més que els seus propis ulls.
I és que era dolç com la mel i coneixia
a la noia tan bé com a la seva pròpia mare,
i no s'apartava de la seva falda,
sinó que hi saltava al voltant ara aquí ara allà,
només per a l'ama piulava.
I ara ell camina cap a un camí tenebrós,
d'on diuen que no retorna ningú.
A vosaltres us maleeixo, funestes tenebres
de l'Orc, que us empasseu tot allò bell:
m'heu pres tan bell pardal
Oh, fet funest! Oh, pobre ocellet
Ara els teus records enrogeixen
els ullets inflats de la meva noia.

Lugete, o Veneres Cupidinesque,
et quantum est hominum venustiorum:
passer mortuus est meae puellae,
passer, deliciae meae puellae,
quem plus illa oculis suis amabat.
nam mellitus erat suamque norat
ipsam tam bene quam puella matrem,
nec sese a gremio illius movebat,
sed circumsiliens modo huc modo illuc
ad solam dominam usque pipiabat.
qui nunc it per iter tenebricosum
illuc, unde negant redire quemquam.
at vobis male sit, malae tenebrae
Orci, quae omnia bella devoratis:
tam bellum mihi passerem abstulistis
o factum male! o miselle passer!
tua nunc opera meae puellae
flendo turgiduli rubent ocelli.